Manu vb Tintoré - Petite nature
Una aproximació al detallisme de Joaquim Vayreda
“Petita aproximació a una natura minima”
Victor López, graduat en historia de l’art
Que aixequi la mà qui hagi vist algun cop fotografies de terres alterades per la mà d’homes i dones. Qui s’hagi sentit algun cop colpit en l’ànima de veure arbres arrencats del seu lloc per facilitar passos o camins oberts per ordenar el territori. Moltes vegades no podem deixar de sentir-nos malament pel que fem amb aquesta natura, però un cop passat aquest sentiment ens relaxem en el nou espai que hem creat a la nostra mesura. Llaurem camps i tirem línies que ens separen les parcel·les i, tot i la manipulació de l’entorn, al resultat l’anomenem paisatge, com si fos un fet natural en el qual no hi hem intervingut. Encara amb la mà alçada? Que continuï així qui no pensi que, en realitat, l’home i la dona són molt més petits que tot aquest vast regne que pretenen controlar; que la seva mà no és més que una minúscula gota en un oceà o una fulla en una selva. Això és la nostra petite nature: la menudesa de la humanitat al mig d’una natura que ens supera i que volem controlar. Entremig de tots dos es troba Manu vb Tintoré, el qual planteja la seva obra com una suspensió entre aquestes dues realitats, mostrant la delicada relació que estableixen. Tintoré descompon aquesta natura, la domestica, l'acoloreix i texturitza seguint el seu instint d’ordenació, i finalment la refà en forma d’obra d’art al damunt de la superfície pictòrica. Sap que la natura no està al nostre servei per donar-nos certeses o seguretat, així que ens la mostra ensinistrada, però de manera suficientment subtil com perquè encara la veiem salvatge. Ens convida a transitar a nosaltres també sobre la fina línia que separa l’ordre humà de l’ordre natural. Això ens porta a repensar la vella premissa, que durant tant de temps va guiar els artistes, segons la qual s’exigia que l’art imités la natura. Si mirem atentament, ens adonarem que l’artista ens posa en evidència aquesta relació de mimesi sostenint, com Alain Roger en el seu Breve tratado del paisaje, que l’art és en realitat una forma d’apropiaciói domesticació de la mateixa natura. Aquesta manera d’actuar no seria possible sense entendre que Tintoré va ser, abans que un artista, un arranjador de la natura. La seva formació com enginyer agrònom l’ha portat a veure selves i terrenys llaurats; camins i línies traçades per homes i dones sobre la terra per limitar i arranjar territoris per a la seva comoditat arreu del món. Com un funambulista que trontolla d’un costat a l’altre per mantenir l’equilibri sobre la corda fluixa, Tintoré transita a través de la línia que separa aquests dos universos de natura i humanitat, però amb la consciència que és una línia que també ens uneix i ens relaciona com a part del mateix fet.
El paisatge que Manu ha vist i ha organitzat va ser també el motiu triat per Vayreda en les seves obres. Com la nostra segona pell, la qual admirem i cuidem diàriament, el paisatge es consolida com un nexe d’unió entre els dos artistes en aquesta exposició, i ambdós prenen la petita natura que creix sobre aquesta pell immensa del paisatge per aproximar-nos als seus brins d’herba o a pedres que semblen triades a l’atzar però que, en els dos casos, responen a una voluntat comuna de delimitació. Ambdós circumscriuen la natura als límits d’un marc per ordenar-la i posseir-la com a idea estètica. Per una banda, Tintoré crea els plans que arrangen la superfície de la pintura com si es tractés d’un autèntic territori salvatge en el qual calen línies que ens situïn. En ell hi col·loca els elements per estructurar la composició com un jardiner tria amb cura el lloc on plantarà un roser. Les corbes de nivell, les taques de color o els mateixos arbres situats estratègicament no són altra cosa que petites natures domesticades, arrencades del seu estat natural per adequar-les a la mesura humana un cop transportades a la pintura. Per altra banda Vayreda s’apropia dels elements de la natura a través de la seva mirada, mitjançant la qual tria un punt de vista, molt a prop del terra, des d’on limitar en un rectangle un bocí de paisatge on apareguin també unes herbes o unes pedres. Els dos ens mostren un ordre que queda suggerit de dues maneres diferents, l’un afegint elements del seu repertori d’enginyer per construir una identitat territorial sense uns límits formals que s’imposin, i l’altre acotant al marc el seu motiu i ordenant la perspectiva que farà servir per mostrar la seva visió del paisatge.
En definitiva ambdós actuen sobre un lloc comú que manipulen segons el seu desig, el qual queda capturat en els límits d’un temps i un espai que avui dia ens porta a qüestionar-nos fins on poden arribar els homes i donesen la seva voluntat d’acotar i compartimentar el món que els envolta. Aquesta lluita per una ordenació és també la recerca d’una relació equilibrada entre la humanitat i la natura, i alhora una presa de consciència de l’individu com a una petita taca de color que es contradiu perquè vol posseir aquestanatura, però alhora individualitzar-se d’ella. En el fons sabem que, com els arbres, les herbes o les pedres que ambdós artistes ens mostren, nosaltres també som unitats mínimes de natura que es podrien ensinistrar fàcilment, però ens hi resistim. La línia que uneix aquestes dues dicotomies és sobre la que camina Tintoré el qual, com a funambulista, fa malabars amb algunes petites taques de color que salten i giravolten per la superfície, il·luminant els diferents punts del terreny. No es tracta de llums aïllats, sinó estrelles d’una mateixa constel·lació que cal veure en el seu conjunt per entendre que entre totes tenen la força d’evocar-nos una massa que ens revela la nostra petitesa com a taca, però la nostra llum i immensitat com a constel·lació humana, igual com fan moltes petites herbes quan cobreixen un prat immens. La presa de perspectiva de nosaltres mateixos com una taca de color i com a part d’una constel·lació ens hauria de fer veure quins són els nostres propis límits dins del prat.
Sembla doncs que tenir un cert control de la natura és quelcom que tranquil·litza després de prendre consciència de la nostra petite nature, i alhora ens fa reconnectar la nostra part més racional amb la més instintiva. El gest, com un exemple d’aquesta part instintiva de la nostra naturalesa, s’erigeix com un punt també compartit pels dos artistes, sigui en les línies de Tintoré o en els quasi esbossos de Vayreda. També com un punt en comú dels artistes amb la resta de la humanitat de la qual formen part. Us tornaré a demanar feu un gest, el d’aixecar la mà, si us sentiu més segurs davant un test de bonsai, senzill i elegant que davant d’un espès bosc negre d’arbres que s’encorben. Si és així segur que entendreu perquè les persones ensinistrem la natura fins a fer-la petita i manejable, en un test que ens és del tot inofensiu, i com els artistes i la humanitat sempre hem volgut ensinistrar, des de molt abans de Vayreda i fins a arribar a Tintoré, la natura que ens envolta. Potser després d’això ja no mirarem de la mateixa manera els testos del balcó ni el paisatge que es veu des de la finestra del menjador.
Press:
El punt Avui
28 de març 2019
CULTURA
GIRONA - 28 març 2019 2.00 h
El territori, pintat
Manu vb Tintoré presenta a la Fundació Valvi un fascinant conjunt d’obres que es mouen entre l’abstracció i la figuració, com a contrapunt al paisatgisme olotí
JORDI CAMPS I LINNELL- GIRONA
L’artista garrotxí d’origen belga torna a exposar “a casa” després d’una gira internacional
Qui és que, contemplant els núvols, no busca una lectura figurativa i s’acaba perdent en l’abstracció de la infinitat de capes i textures que ens regala el cel. És amb un propòsit semblant, el de voler soldar dos llenguatges, el figuratiu i l’abstracte, dos mons a priori contraposats, que l’artista Manu vb Tintoré (Brussel·les, 1964), format professionalment com a enginyer agrònom abans de dedicar-se plenament a la vessant artística, plasma en la seva obra allò que Joan Miró va qualificar de fascinant joc poètic entre allò “analitzat” (científic) i allò “sintetitzat” (artístic).
Dualitats que també s’estenen, en un altre àmbit, al conjunt d’obres que, des d’avui i fins al 4 de maig, presenta a la Fundació Valvi de Girona en el que és per a ell un feliç retorn a poder exposar “a casa” després d’una llarga trajectòria de premis de reconeixement i exposicions a Europa, els Estats Units, Sud-amèrica i el Japó. Com ara aquesta voluntat de connectar i, alhora, presentar-se com a contrapunt a la tradició pictòrica més clàssica del paisatgisme d’Olot, com deixa ja clar al mateix títol de la mostra, Petite nature. Una aproximació al detallisme de Joaquim Vayreda. Tintoré, format a l’Escola d’Olot i que viu a la Garrotxa des de fa vint anys, aprofundeix una mica més sobre aquesta relació intencionada declarant: “Vayreda és el meu passat i la gent, el meu present. L’artista mai no crea del no-res i en el meu cas sempre miro què puc aportar de nou a la història de l’art, sent el màxim de contemporani i autèntic, amb alguna singularitat. No soc paisatgista, perquè jo prefereixo pintar territoris. El paisatge el contemplem, en canvi el territori el vivim i el gaudim. Això intento transmetre.”
Un lligam ocult però que es percep a mesura que l’espectador s’endinsa en la contemplació de cada quadre de Tintoré. “De Vayreda sempre m’han interessat més els esbossos, aquelles obres que plasmen quelcom encara no definit d’una realitat concreta”, remarca. Els seus territoris pintats, com detalla, són “una amalgama de paisatges interiors que evoquen tot allò viscut, analitzat”. Cap territori en particular, amb l’excepció, com destaca, de la peça titulada Garrotxa, que és una interpretació particular que vol representar “la força, la rudesa i la ruralitat d’aquella contrada”.
Petite nature és una exposició, com emfasitza la directora de la Fundació Valvi, Maguí Noguer, que fa referència a “allò diminut, a allò que ens passa desapercebut: el detall i la simplicitat, la dedicació i la lentitud. Una simplicitat que suposa autenticitat i honestedat”.
L’exposició, que s’inaugura avui, a dos quarts de vuit del vespre, està complementada per una sèrie d’escultures titulades Arquitectures d’un paisatge inestable,que evoquen la fragilitat i el joc d’equilibris entre l’ésser humà i la natura. “Ens passem la vida quartejant el territori, hem abusat d’aquesta relació home-natura fins a la paradoxa que haurem de tornar a relacionar-nos-hi perquè la finitud ens hi porta urgentment”. Paraula d’artista i avís d’expert en organització territorial i medi ambient.